Bueno, pos sí, sona a chiste pero l’aragonés ha teniu que recurrir al que atras llenguas, en situacions similars, tamben han feit als zaguers tiempos, ye dir, una mediacion aloctona. Deixarem aladiaus els conseqüents cunyadismos que provocará als diferents médios que se’n fayan reson i parlarem, i esperarem, dels motivos i dels més que deseyaus resultaus.
Esto ye que van un suíço, un francés i un asturiano… No habllaré de l’uso dels gentilícios, pero pareix que hayan sacau unos i posau atros en funcion del publlico general, bueno, rai! A estas altárias ya no se me da cosa el nombre del recau si ye ben feito i mo’l podem comer calent. Sona a chiste, sí, i uns quantos aduciran que si no tenim gent aiquí pa fer ista fayena, que si no mos posam d’acuerdo… que, curiosament, per un regular gosa d’estar la misma gent que fa servir normativizacion i normalizacion indistintament. Pos sí, i tamben m’agradaria recordar-tos que si no per Jean-Josep Saroïhandy, entre muchos, i ya tos digo que el suyo nombre no fa cara d’estar de Jaulín, igual no seria yo aiquí escribint estas llínias i, encara menos tendria llectors iste texto, i que, ben seguro, no tendriam el probllema que tenim de trobar una solucion ortografica pal nuestro romance milenário. (Cómo si ixe fuese el mayor dels nuestros probllemas!)
La Direccion General de Politica Lingüistica s’ajugau, a este tema, i tenint els trunfos a la mano, una jugada que deberia marcar el devenir de l’aragonés els tiempos futuros, pos mos podeva haver deixau escuchifllaus en encomençar la partida. Ha decidiu fer de la concórdia i el respeto pels de demés una bandera. Tenim un grave probllema en el que toca al chovinismo lingüistico en funcion de la nuestra secta i la creacion de prejuícios como si aiquí toz fuesem descendients directos de Jafet i el tema de Babel el tenisem superau, pal nuestro costau, ye cllaro!. La tria d’els especialistas, i ya si m’apuras simpllement el fecho de proposar-la i fer-la posiblle, ha siu un paso ben important pal princípio del fin d’ista situacion a la que mos hi trobam enfaixanaus. Las llenguas no son como las personas, que ny’hai de buenas, de malas, de gatetamuertas i de gatamuixadas, las llenguas son iguals, pero tienen un defecto, que cal tenir personas pa poder dir que son vivas (mira-te tu que embéfia, eh!) i, al nuestro caso ye una necesidat de primer orden posar-se d’acuerdo en como mos cal escribir pa poder continar faltant-nos i morgoniar de’l que fa otri, perque al paso que vam mos ratonaran la brinquerrina queso que mo’n queda. La tria, con els suyos més i menos, ha siu consensuada, i estoi que els tres tendran patilla pa trillar la pallada i balear en acabar.
Se m’entrefá que no toz seran ben mandaus, ya to’l deixo advertiu, i uns quantos no se feran brenca caso dels romanistas que miraran d’apanyar la nuestra situacion i el refusaran, segurament per menudalls. Tendrem alavez que deixar de poquetiar i mirar ta devant. Igual el vestiu que le cllavan a la nuestra llengua ye masa raixoso pal nuestro gusto, u mos pretará una mica de pancha, pero mira-te que ixo igual deveria fer-nos pensar que sem panchudos per naturaleça, u per gusto, i que gosam posar-mos, nusatros mismos, asaber de faramalla devant pa no tenir que fer caso a las nuestras própias sinconexions. Igual ye que no querivam asumir que, chica-chaca i de contino, mos posavam una talla menos de la que mos cal i se mos jodevan i mos se fevan befa, mentres que nusatros ni tan siquiera tenivam idea ni vision sincera de la realidat, igual ya només que pa mirar d’apanyar la ortografia, mos caleva una vision aloctona, pos qué no será pa la llengua que querim entresacar!
Autor: Juan Carllos Bueno Chueca